Art en pedra

Jean Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi o Jorge Oteiza, entre d’altres.

Des de l’antiguitat, la pedra ha estat fonamental en el desenvolupament material i espiritual de la humanitat. Per això, s’ha carregat d’uns valors simbòlics i socials que transcendeixen la seva pròpia materialitat. Però la pedra també té un paper cabdal en l’evolució de l’escultura moderna.

Durant el primer terç del segle xx diversos escultors van tornar a la talla directa en pedra, sense cap intermediari. En lloc de fer models d’argila o de guix, i que després tècnics qualificats creessin l’obra definitiva, van començar a tallar les seves pròpies obres, d’inspiració abstracta, com una nova actitud de modernitat.

L’artista, que controla ara totes les fases del procés creatiu, valora i coneix de manera profunda el material que fa servir per a la seva creació, ja que ha de desxifrar-ne les potencialitats i extreure’n els significats que atresora. Així, els nous escultors plantegen una concepció diferent de l’objecte escultòric i creen formes noves, abstractes. Una de les característiques innovadores és que el buit es converteix en un element de composició volumètrica: és un volum invisible, però present en l’estructura escultòrica. Un altre, que els grans projectes monumentals conceben ara l’escultura com un tot espacial i no com un objecte exempt o aïllat; l’obra es treballa com un element inseparable del paisatge.

A finals de la dècada de 1950 i principis de la de 1960 molts d’aquests artistes —Barbara Hepworth i Henry Moore, a Anglaterra; Hans Arp, a Suïssa; Naum Gabo, Isamu Noguchi i Louise Bourgeois, als Estats Units; i Eduardo Chillida i Jorge Oteiza, a Espanya— van tornar a la pedra amb una actitud més flexible. Es van adonar que guanyaven molta llibertat si recorrien també als coneixements tècnics de tallistes professionals, ja que això els permetia triar millor les formes i la varietat de les pedres, sovint, ara més dures.

L’exposició «Art en pedra», comisariada per Penelope Curtis, historiadora de l’art —i exdirectora de la Tate Britain de Londres i del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa—, reuneix una selecció acurada de més d’una vuitantena d’obres procedents de diferents col·leccions públiques i privades.

La mostra celebra l’estructura de pedra de la Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, i col·loca a l’interior de l’edifici d’Antoni Gaudí algunes de les talles tardanes d’aquesta generació pionera. La mostra aplega vuit escultors històrics, nascuts entre finals del segle xix i començaments del xx: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis; descriu els seus camins artístics, sovint paral·lels, per explorar noves vies d’expressió, i n’assenyala punts de confluència.

A banda d’aquestes obres abstractes, que entraran en diàleg amb La Pedrera, i de les fotografies que Aglaia Konrad ha fet a les pedreres de Carrara, una secció complementària permet veure que els «pioners» de l’escultura moderna han estimulat la generació següent —Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding—, i també que la pedra ha estat inspiració de noves formes conceptuals de treballar.

EXPOSICIÓ EXPANDIDA

Al voltant de l'exposició «Art en pedra» hem co-creat un seguit de propostes culturals per expandir l’exposició més enllà de la sala de La Pedrera: