Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975

L’exposició «Obres obertes. L'art en moviment, 1955-1975» reuneix una àmplia i acurada selecció d’obres de 37 artistes internacionals que busquen una transformació profunda del rol de l’espectador a través de la participació i la interacció amb l’obra d’art.

És una de les últimes avantguardes artístiques del segle XX, però és més vigent que mai. És el cinetisme o l'art del moviment.

L’estètica del moviment

La mostra aplega una tria d’obres dels principals protagonistes d’una revolució artística i internacional que va eclosionar en els anys cinquanta i seixanta a Europa. Les obres giren al voltant del concepte d’obertura, de moviment i d’espai, allunyant-se de les categories tradicionals de la pintura i l’escultura i de l’objecte convencional, a través de l’experimentació i la recerca de nous materials i suports, i l’obertura de l’espai artístic. Les noves idees transgredeixen les fronteres d’una estètica purista i s’apropien de materials i tecnologies pròpies de la ciència i la indústria que permeten explorar l’espai, la llum i el moviment.

L’exposició, comissariada pels historiadors de l’art Jordi Ballart -responsable del Centre de Documentació de l’Atelier Cruz-Diez Paris-, i Marianna Gelussi -comissària independent- presenta obres d’artistes de diferents sensibilitats com Marina Apollonio, Alberto Biasi, Pol Bury, Alexander Calder,  Gianni Colombo, Carlos Cruz-Diez, Dadamaino, Marcel Duchamp, Hans Haacke, Mona Hatoum, Julio Le Parc, Heinz Mack, François Morellet, Nicolas Schöffer, Jesús Rafael Soto, Takis, Jean Tinguely, Günther Uecker o Victor Vasarely, així com artistes emblemàtics d’aquest corrent a Catalunya i a l’Estat Espanyol com Leandre Cristòfol, Ángel Duarte, Jordi Pericot, Eusebio Sempere o Francisco Sobrino.

Els artistes busquen establir un diàleg entre l’art i la ciència que ens acosta a una visió del món en constant canvi i moviment. La xarxa d’artistes vinculats als nous postulats de l’època, amb destacades implicacions polítiques i utòpiques, promou una transformació profunda del rol de l’espectador, ja que li atorga un paper actiu a través de la participació i la interacció amb l’obra d’art.

Obra oberta

El concepte d’obra oberta, teoritzat per Umberto Eco el 1962, és el d’una obra múltiple i canviant, un camp d’infinites possibilitats obert a la interpretació de qui observa. L’obra exigeix de l’observador la seva participació, i instaura una nova relació de gaudi i d’utilització de l’objecte artístic: l’observador n’esdevé així el seu coautor. L’obra oberta és la metàfora d’una nova visió del món on la realitat és sentida com inestable, ambigua i en perpètua mutació.